Passats pocs minuts de les 11h, la marabunta de colles castelleres vingudes de diversos indrets de Catalunya, s’ha arremolinat a l’entrada del Tibidabo. Alguns impacients per fer castells, d’altres impacients per pujar als tronquitos, hem anat entrant al parc d’atraccions amb la polsera taronja que ens obria les portes a un món de fantasia, diversió, guiris i trens d’alta velocitat (dels de veritat), una mescla curiosa que molts de nosaltres feia anys que no tastàvem.
Després d’uns quants loopings i d’haver demostrat que el vaixell pirata és molt més pirata quan hi puja la Jove, cap a les dues del migdia ens hem trobat tots a la plaça dels somnis. Sí, el Tibidabo de vegades és una mica de color rosa (plaça dels somnis, muntanya de l’alegria…ja m’enteneu).
Les diades castelleres han transcorregut durant tot el matí, i amb una bona estona de retard, ha començat la darrera, la diada en la qual hem compartit plaça amb els Castellers de Cerdanyola.
Sota la mirada atenta d’alemanys enrogits pel sol, nens devorant el gelat de postre i potser també el molt honorable senyor Krüeger, hem descarregat el pilar de 4 d’entrada fent de mirall als Castellers de Cerdanyola.
Sota un sol de justícia hem descarregat un 3 de 6 i un 4 de 6, mentre que Cerdanyola ha exhibit exactament el mateix repertori. Tractant-se d’una diada poc convencional, les rondes de castells han estat només dues, així que després d’aquests quatre castells, ja hem encarat els pilars de sortida. Dos pilars de 4 per part de la Jove i un pilar de 4 per part de Cerdanyola; aquest cop no ens hem complicat la vida, que prou difícil ha estat sortir amb vida de la muntanya russa.
A l’apartat d’agraïments, no ens podíem estar d’esmentar la col·lega del quarts de nou, que amb el seu ímpetu casteller ha amenitzat totes i cadascuna de les diades, suant la gota com la que més! Un hurra per la Carnicé, que una mica més i se’ns fica d’agulla amb el micròfon en mà.
I no voldríem tancar la crònica d’avui sense recordar les sàvies paraules d’un dels dosos de la jove “jo no toco el cel amb la mà, això ho fa l’enxaneta”. Com veieu, aquest cop no hi ha hagut petanca, és cert, però no han faltat els bons moments ni les emocions fortes!
