Diumenge, dotze del migdia. El primer dia de primavera; un dia radiant, ple d’esperança.
Ens havíem desplaçat en ferrocarril fins a Terrassa, un fortí que mai abans hi havíem trepitjat. Il·lusionats i amb desitjos de conquesta, la Banda Jove de Barcelona havíem esperonat els cavalls per tal que efectuessin aquella travessia inhumana, tot travessant pantans, boscos i planures. La raó? Un duel. El primer de la primavera; el primer de l’any.
I allà estàvem, a l’hora puntuals; la dreta acaronava impacient l’arma, mentre l’esquerra s’apujava el mocador tot just per cobrir el nas. Cara a cara, els ulls fixament miraven els de l’adversari, intentant endinsar-se en aquella mirada esquiva, a la cerca d’aquell indici que ens permetés endevinar les seves intencions.
Una ratxa d’aire passà entre els dos contrincants, que mogué una bola feta de branques que passà, fugissera, entre els dos contrincants. Aquell era el senyal.
Ràpidament, les mans s’alçaren, i les persones es compactaren en dos grups separats una desena de metres. Amb celeritat extrema, dos pilars de quatre s’alçaren al bell mig d’aquella cruïlla, justament alhora, impecables, esplèndids.
Teníem, doncs un empat.
De manera que el duel havia començat amb bon peu per ambdós contendents. Era el moment d’encetar una nova fase, un duel per torns on la Banda dels Minyons prendria la iniciativa. I de quina manera: 2d7 a davant dels nassos!
La Banda Jove, pel nostre cantó, vam començar a treure les cartes. El 4d6p ja el teníem, de fa dues diades, i en aquest cas tampoc va faltar. El duel es posava cada vegada més interessant…
Minyons van encetar la segona ronda, seguint amb la seva iniciativa. Aquí, el segon revés va ser molt dur: 3d8 impecable, que ens va fer bocabadar a més d’un bandoler jove.
Malgrat tot, la segona ronda era ja allà, i els Joves, fent gala d’una incomparable serenor, vam tirar el nostre segon 4d7 de la temporada! I amb canvis a quasi tots els pisos.
Concloent la seva diada, la banda minyona va treure una jugada que pocs s’esperaven. 9d7. Aquesta construcció, vista poc freqüentment a duels com aquell, els va donar definitivament el títol…
Però als Joves, que poc temem ja la derrota, vam mostrar, un cop més, que de castells amples també en sabem fer. Aquesta carta, el 5d6, ens va permetre mostrar la nostra estratègia en termes de canalla.
I ja per arrodonir, i en senyal de deferència els dos pilars de quatre de l banda Jove els vam encarar amb el vano de cinc que ens mirava amb aquella cara que et diu: “ben jugat”.
Així doncs, una forta encaixada de mans va concloure aquell duel. Tots dos contendents haviem sortit contents, havent jugat cadascú una partida amb pocs punts febles.
Al final, és evident, va guanyar el millor; però aquí no s’havia acabat la cosa. Quedava un últim detall: el rag-time de jazz!
Un bon ambient a l’aire lliure, envoltats de gespa i bona música ens va fer acabar un dia esplèndid de primavera. Només ens va faltar demanar un bourbon doble, i esperar la setmana propera, per tornar a jugar una altra partida!
Aquí podeu veure les meravelloses imatges de la partida. Que en gaudiu!
Epíleg: molt pocs ho hauran notat, però hi va haver un moment, del tot fugisser, en què la banda dels minyons quedà doblegada a la voluntat jove. I és que, per celebrar aquella diada, el públic va aconseguir -i sense que serveixi de precedent- que els músics toquessin la famosa peça de [CENSURAT PER QÜESTIONS ALIENES A LA COLLA]. No ho oblidarem!
